La salinització del riu Llobregat

La sal de la mort, documental que vam poder veure el passat 18 de juny al local del CEM, és un documental filmat l'estiu passat i que denuncia la salinització del riu fruit de l'explotació de les mines del Bages. Aquest documental havia de ser emès per TVE al programa Gran Angular, però no va passar la censura i per tant no es va emetre. TVE3 tampoc no ha volgut emetre el documental i per això des de la plataforma MontSalat han iniciat una campanya per donar a conèixer el documental i sobretot la problemàtica del que parla.

La nova planta potabilitzadora d'Abrera en realitat és un desalinitzadora per tal de desalinitzar el riu Llobregat que es troba en índexs de salinització més alts que el mar Mediterrani. Aquesta planta pagada i mantinguda amb diners públic intenta millorar la qualitat de l'aigua potable però no soluciona el problema d'arrel. Mentrestant les industries responsables d'aquest salinització es desentenen del problema i les possibles solucions.

Més informació
MontSalat
Prou Sal

Entrevista a Roger Lloret, químic i membre de la Plataforma MontSalat publica da al setmanari La Directa

“Estem davant el problema de contaminació més important de Catalunya d'abans, d'ara i del futur”

Roger Lloret ha participat en l'elaboració del documental ‘La Sal de la Mort’ que va ser gravat l'estiu passat sobre els vessaments de residus salins als rius Llobregat i Cardener originats per Iberpotash, empresa explotadora de les mines de potassa del Bages. Lloret forma part de MontSalat, una plataforma que denuncia l'abocament diari de sal als immensos runams salins des on s’escampa avall pel riu Llobregat -amb concentracions vàries vegades a les de l’aigua de mar- i els devastadors vessaments del col·lector de salmorres. Aquest grup dóna a conèixer el documental mitjançant projeccions públiques.

Quins són els efectes de la sal a l’aigua potable?

La sal als rius afecta ecosistemes i al sistema renal i a la pressió sanguínia de qui la beu. Quan es desinfecta amb clor, els clorurs i la matèria orgànica generen trihalometans a l'aigua potable que són cancerígens, mutagenètics i teratogènics. Des de gener, la Directiva d’Aigües de la Unió Europea els limita a un màxim en l'aigua potable. Gràcies a que plou i hi ha dilució als rius, estem al límit de clorurs, però els trihalometans estan fregant o per sobre i ¡compte que la propera sequera està en marxa! Amb el cabal del riu normalitzat, abans de les pluges de maig, difícilment s'acomplirà la Directiva sense el cost en noves tecnologies de tractament. Quan els objectius de qualitat a l'aigua potable no s’assoleixen, aquesta es transforma en “sanitàriament permissible”, situació que patim fa dècades, però com això no et mata de seguida... L’aigua porta petites concentracions de metalls com mercuri, cadmi, crom, zinc, níquel, manganès, ferro, molibdè, arsènic, antimoni... i altres microcontaminants que els sistemes de sanejament actuals no eliminen totalment del riu. S’ha estudiat alguna vegada el risc de la barreja de tots aquests productes tot i l’acompliment de les Normatives?

Què s’ha fet o s’està fent per a evitar aquesta situació ?

El més barat seria arreglar el riu en origen, però es millora l'aigua potable que s'ha de subministrar i això ha fet construir nous tractaments a les potabilitzadores del Llobregat, tant a Abrera com a Sant Joan Despí. La resta d'empreses subministradores també hauran d'invertir i ho acabarem pagant els abonats ja que no compliran la Directiva Europea perquè el riu seguirà portant la salinitat. El col·lector de salmorres, construït per minimitzar la contaminació d'aigües superficials i aqüífers, va quedar insuficient perquè Iberpotash multiplica l'extracció al màxim i amb ella els residus sòlids. Així, no poden dir que no es guanyen la vida per a no invertir en medi ambient. Des del 89 aquestes aigües industrials passen per un col·lector que ha quedat insuficient i s'ha ampliat des d'Abrera al mar. De les mines del Bages, zona on es produeixen els abocaments, fins a Abrera encara tenim el col·lector inicial que s'ha trencat més de 350 vegades. L'envelliment del col·lector i la sobreexplotació generen vessaments i contaminacions puntuals molt agressives. Quatre o cinc poblacions han perdut les seves fonts d’abastament històriques i han construït noves plantes de tractament. Quan el nou col·lector funcioni al màxim de capacitat, evacuarà al mar cada any gairebé tot un embassament de Sant Ponç, recursos hídrics de valor incalculable molt més econòmics de tractar que una dessaladora d'aigua de mar.

Qui paga tot això?

La mineria no compleix les seves obligacions mediambientals, doncs el runam salí es considera subproducte i no se l'hi aplica la Normativa de Residus Industrials. Els danys s’externalitzen i han de ser remeiats amb diner públic. Dels 277 milions d’euros previstos per l’Agència Catalana de l’Aigua per a minimitzar l’impacte de la salinitat, Iberpotash aportarà uns tres o quatre, que seria recollir surgències d’aigües dolces salinitzades i portar-les al col·lector. La resta d’obres es paguen amb fons europeus i altres fons públics. O sia que l’axioma de “qui contamina paga” es converteix en aquest cas en “qui contamina cobra”.

Es poden denunciar aquests incompliments de les obligacions mediambientals?

La Fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències fa anys contra l'empresa minera. La policia judicial va aclarir que l'augment de la salinitat és fruit de la mina de potassa i, amb tota seguretat, una sentència seria condemnatòria. Políticament s'ha pressionat per a que el sumari no evolucioni i fa anys està retingut en un Jutjat de Manresa. Per a MontSalat estem davant el problema de contaminació més important de Catalunya d'abans, d'ara i del futur, perquè afecta a més de quatre milions de persones que beuen i utilitzen les aigües del Llobregat. Hem iniciat un altre procés judicial de reclamació dels afectats, però l’empresa minera i alguns polítics intenten dividir als actors mentre algun ajuntament mira cap a una altra banda. Un dia s’acabarà la potassa o no serà prou rendible la seva extracció, els residus quedaran abandonats o amagats, i els mil treballadors de la mina protestaran en va. La por a parlar d’això, com a Súria o Sallent, s’està destapant amb la creació d’una plataforma reivindicativa que es diu Prou Sal!

Hi ha alguna solució senzilla?

S'han fet propostes com dissoldre els runams i abocar-los al mar a través del col·lector o s’ha calculat quant costaria tornar la sal dins de la mina però la mina no vol. Iberpotash va mirar d'estalviar-se diners i a la vegada fer-ne negoci, al construir-se la planta de fabricació de clor de Solvay a Martorell ja que el clorur de sodi és una de les seves matèries primeres. S'ha instat al govern que generi alternatives de treball a la mineria, però fins ara qualsevol iniciativa important de crear activitats industrials ha estat boicotejada per la mineria. A sobre de les anomalies ambientals, incompliments i delictes diferents, el departament de Medi Ambient ha concedit a l'empresa minera la Llicència Ambiental. La societat civil s’hauria de bellugar i quan hi hagi una pressió sobre els polítics prou important potser mouran fitxa. Potser s’esperaran a que la potassa desaparegui... perquè això de la mineria, en general, són 100 o 200 anys de glòria i 1.000 o 1.500 anys de misèria.

I tot això s’explica en el documental 'La Sal de la Mort'?

La productora de Cardona (E2S Produccions) va tenir la idea de fer un documental de denúncia i juntament amb MontSalat es va fer el guió. El programa Gran Angular de TVE hi estava interessat, però quan el van visionar, se suposa que sota pressions polítiques, ja no els hi va convenir.

Després es va oferir el programa a TVC amb la mateixa resposta. La productora va cedir gratuïtament el documental a MontSalat i d’aquí s’està creant aquesta diàspora, tant al Bages com al Baix Llobregat i Barcelonès, que potser és l’àmbit que pateix més el problema, i a la vegada el desconeix o bé ho te assumit com una fatalitat. Hi ha una explicació del perquè la Regió Metropolitana de Barcelona té el rècord de consum d’aigua envasada, però els mitjans de comunicació no n’expliquen les causes o no ho poden difondre, el que seria desitjable pel seu coneixement social.